A. Parc de la Ciutadella

Comencem la nostra ruta sobre l'escultor Josep Clarà a l'entrada del Parc de la Ciutadella situada a la cruïlla del passeig de Picasso amb l'avinguda del Marquès de l'Argentera. Aquest accés està presidit per dos grups escultòrics, L'Agricultura i La Marina, esculpits pel mestre Venanci Vallmitjana devers el 1884 a partir d'un disseny de Josep Fontseré. El mestre d'obres Fontseré havia guanyat l'any 1870 el concurs per convertir el recinte de l'antiga ciutadella militar en un parc públic de Barcelona i en dirigí les obres de transformació fins a l'Exposició Universal del 1888.
Entrem al parc i avancem fins arribar a l'alçada de la plaça de Joan Fiveller, situada davant del Parlament de Catalunya. A la nostra dreta trobem la primera de les escultures de Josep Clarà que veurem al llarg del nostre itinerari. Es tracta de l'obra Als Voluntaris Catalans dedicada a la memòria del miler de catalans que es van allistar a la Legió Estrangera Francesa durant la Primera Guerra Mundial.
El 1914, a diferència d'altres artistes catalans establerts a París com Manolo Hugué o Pau Gargallo, Josep Clarà va decidir no retornar a Catalunya. L'escultor olotí va passar la Gran Guerra a França i, fins i tot va visitar el front l'any 1917.
El desembre de 1918, poc temps després de la signatura de l'armistici, l'alcalde de Barcelona Manuel Morales, viatjaria a París per fer entrega al primer ministre francès Georges Clemenceau del títol de ciutadà honorífic de la ciutat comtal. Josep Clarà va ser convidat a acompanyar a Moreno i durant l'acte protocol·lari va sorgir la idea de fer un monument en record als voluntaris catalans. Clemenceau va recolzar la iniciativa i es va comprometre a col·laborar-hi. Pocs dies després Clarà deixava constància a la seva agenda de l'inici d'una primera maqueta de Le soldat de la liberté.
El contracte definitiu de l'encàrrec es signà l'any 1922 i Clarà enllestí l'escultura en pocs mesos però l'adveniment de la dictadura de Primo de Rivera aturà la seva instal·lació. L'any 1933 l'ajuntament va renovar l'acord amb l'escultor i, quatre dies abans de l'esclat de la guerra civil, el 14 de juliol de 1936, el monument va ser finalment inaugurat. Malgrat que el 1925 aquesta obra de Clarà havia obtingut el Grand Prix a l'Exposició Internacional d'Arts Decoratives de París, el primer consistori franquista va proposar d'eliminar-la. Finalment, però, només se li va retirar la placa amb la inscripció «Als voluntaris catalans morts durant la Gran Guerra. 1914-1918».
L'any 1952, amb motiu del Congrés Eucarístic, es va instal·lar un campament de joves falangistes al parc de la Ciutadella. José Maria Oriol y Urquijo, gran patriarca de la indústria elèctrica espanyola i cap provincial de la Falange de Biscaia des de l'octubre de 1937, va manar cobrir l'escultura i convertir-la en una mena de monòlit amb la forma de la roca de Montserrat coneguda com Cavall Bernat.
Acabat el congrés es va tornar a destapar l'obra, però la nit del 17 de novembre d'aquell mateix any els braços del voluntari van ser tallats i l'ajuntament va decidir amagar l'escultura mutilada amb una tanca feta de taulons de fusta. El comportament de les autoritats va indignar Clarà que escriuria a la seva agenda: «Coincide el hecho con otro caso vandálico tolerado públicamente de haber consentido sea tapada mi obra con fanfarroneado desprecio por la gazmoñería dominante desgraciadamente en estos momentos en nuestro caro país. En octubre de 1953, sigue la estatua tapada. Más siento este último desprecio de unos fanáticos ignorantes que el que unos miserables hayan mutilado mi obra para venderla en forma de chatarra (caso de ser así)». El 1954 es va arreglar l'escultura però s'hi va afegir una fulla de parra, tapant els genitals del voluntari, que avui encara es conserva.
Abans de sortir del parc no podem deixar d'acostar-nos a l'escultura de Josep Llimona Desconsol que està situada enmig de l'estany ovalat de la plaça de Joan Fiveller. Llimona, nascut el 1864 a Barcelona, fou alumne dels germans Vallmitjana i és considerat com un dels màxims representants de l'escultura modernista catalana.

A les Biblioteques de Barcelona trobareu:


Clarà dibuixos
Clarà escultor



Més informació:
El parc de la Ciutadella
Els voluntaris catalans de la Primera Guerra Mundial
Cataluña y la Primera Guerra Mundial d'A. Rigol i J. Sebastián
El Palau del Parlament

B. Plaça d'Antonio López

Desfem el nostre camí i sortim del parc per enfilar l'avinguda del Marquès de l'Argentera fins arribar al Pla del Palau. Allà trobem la Llotja de Mar, seu corporativa de la Cambra de Comerç de Barcelona i punt de trobada dels mercaders barcelonins des del segle XIV. A la segona planta d'aquest edifici està situada la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi que, en el seu museu, conserva obres fonamentals de l'art català dels segles XVIII i XIX. L'acadèmia acull també una biblioteca especialitzada d'art i un arxiu que inclou el fons de l'antiga Comissió Provincial de Monuments.
Tot just passada la Llotja, tombem a mà dreta i arribem a la plaça d'Antonio López, un espai presidit pel monument dedicat al «gran navilier, senador vitalici i primer Marquès de Comillas» mort l'any 1883. Al basament hi trobem quatre relleus que fan referència a empreses creades per López; i, a sobre, en un pedestal, l'estàtua. La peça original era obra de Venanci Vallmitjana i fou fosa el 1884 amb peces de bronze de vaixells de la Companyia Transatlàntica. Coneguda popularment com «El negro Domingo», en al·lusió al tràfic d'esclaus amb què Comillas començà a construir el seu imperi a la illa de Cuba, aquesta estàtua fou destruïda l'agost del 1936. L'any 1942 l'ajuntament encarregà a Frederic Marès una reproducció de l'original en pedra blanca de Montjuïc. Aquesta és la que podem contemplar avui dia.
Antonio López, que, en paraules d'Alfons XII, era «uno de los hombres que más grandes servicios ha prestado a España», va ser un personatge clau en el finançament de les guerres colonials del darrer terç del segle XIX. El seu fill, Claudi López Bru, segon Marquès de Comillas, mantingué la tradició paterna i participà amb entusiasme del lucratiu negoci que va suposar, per a uns pocs, la Guerra de Cuba. Aquest conflicte, que desembocaria en la pèrdua de les colònies d'ultramar l'any 1898, va marcar el país i la vida de moltes famílies. També la dels Clarà d'Olot.
Josep Clarà i Ayats havia nascut l'any 1878 i, al 1897, la seva lleva era a punt de ser cridada a files. Els Clarà, que tenien un negoci d'espardenyeria al carrer Sant Rafael d'Olot, no disposaven de les mil cinc-centes pessetes necessàries per pagar la «redempció en metàl·lic» que podia deslliurar al seu fill de les obligacions militars. Així que, com havien fet mesos abans amb el seu germà Joan, van decidir fer-lo fugir a França. Declarat pròfug, en Josep, i desertor, en Joan, els germans Clarà tardarien més d'una dècada en tornar a trepitjar el seu Olot natal.
Un cop instal·lat a Tolosa, Josep Clarà continuaria la seva formació artística a l'École des Beaux-Arts. Una formació que, sota el mestratge de Josep Berga i Boix, Clarà havia iniciat el 1890 a l'Escola de Belles Arts d'Olot i que li havia proporcionat un bon domini del dibuix (1).
Els tres anys que Clarà va passar a Tolosa foren claus en l'aprenentatge de la tècnica escultòrica i durant aquest temps l'olotí obtindria nombrosos guardons i reconeixements. L'any 1900, amb els cent francs guanyats al Grand Prix de Tolosa, Josep Clarà decidí fer el salt a París. Tancava així la seva etapa de formació i encetava una carrera prometedora només ennuvolada per les dificultats legals derivades de la seva fugida d'Espanya.

(1) Clarà va seguir dibuixant tota la vida produint una obra extensa que, per la seva varietat i riquesa, mereixeria un tractament diferenciat que s'escapa d'aquesta ruta centrada en la seva obra escultòrica.


Barcelona 1888-1928
Dades biogràfiques dels germans Clarà



Més informació:
La casa Llotja de Mar
Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi
El Banco Hispano-Colonial y Cuba. 1876-1898
Josep Berga i Boix

C. Plaça de Sant Jaume

Creuem ara la Via Laietana, una avinguda oberta gràcies al finançament del Banc Hispano-Colonial fundat per Antonio López, i agafem el carrer Ample fins creuar-nos amb el del Regomir. Tombem a la dreta i comencem a pujar cap a la plaça de Sant Jaume seguint el traçat del Decumanus Maximus, la via central que travessava la Barcino romana.
Passem per la plaça del Regomir i seguim pel carrer de la Ciutat on podem contemplar la façana gòtica de l'Ajuntament. Construïda el 1399 pel mestre d'obres Arnau Bargués i els escultors Jordi Joan i Pere Sanglada, aquest fou l'accés principal a la Casa de la Ciutat fins a la construcció de la façana neoclàssica de la plaça de Sant Jaume, l'any 1847.
Inaugurada el 1840 amb el nom de plaça de la Constitució, l'actual plaça de Sant Jaume segueix sent el cor administratiu de la ciutat i, tant al Palau de la Generalitat com a l'Ajuntament, trobem importants peces de l'art català. Nosaltres ens acostarem ara a les dues obres de Josep Clarà situades al pati de la Casa de la Ciutat: La Deesa, que en la primera versió de 1909 Clarà batejà com L'enigma, i La Puixança, també coneguda com La Ben Plantada en referència a l'arquetip de dona catalana definit per Eugeni d'Ors en la seva obra homònima.
A París, després d'una primera etapa marcada per l'admiració que l'olotí sentia per Rodin, Clarà va anar acostant-se als postulats del seu amic Aristides Maillol, l'escultor de Banyuls-sur-Mer afincat a la capital francesa des del 1882. «Josep Clarà —explica Santiago Alcolea, director de l'Institut Amatller d'Art Hispànic— va mantenir-se dins la tradició classicista mediterrània preconitzada per Maillol. Puixança és, juntament amb La Deessa, una de les obres de Clarà que millor representen els ideals d'aquesta tendència, que aquí pren el nom de noucentisme.»
El noucentisme, un moviment polític i filosòfic endegat pels intel·lectuals vinculats a Prat de la Riba, s'oposà al modernisme i rescatà un classicisme basat en els principis d’ordre, seny, mesura i civilitat. Un dels principals impulsors d'aquesta corrent, Eugeni d'Ors, va ser, entre els anys 1908 i 1910, el corresponsal a París de La Veu de Catalunya, el diari de la Lliga Regionalista.
El paper jugat per Xènius va ser clau en l'adscripció de Clarà al noucentisme. D'Ors va contribuir decisivament a la difusió de l'obra de l'escultor a Catalunya i va proporcionar una base teòrica al camí cap al classicisme que l'olotí havia refermat durant l'any 1906, després dels seus viatges a Itàlia i Londres.
L'any 1911 Clarà era un dels ferms candidats a la medalla de la VI Exposició Internacional d'Art de Barcelona però el jurat decidí concedir-la al pintor angloamericà James Jebusa Shannon. En senyal de protesta molts visitants de l'exposició deixaren als peus de La Deesa les seves tarjes personals i, pocs dies més tard, diverses personalitats del món de la cultura organitzaren, com a acte de desgreuge, un sopar d'homenatge a Josep Clarà. Durant l'àpat, celebrat a la Maison Dorée, el poeta Joan Maragall llegí el seu «Brindis a Clarà» on califica l'escultor de «profeta del teu poble» i atribueix a la seva obra la «mateixa serenor del geni antich pro ab una tendror nova».

A les Biblioteques de Barcelona trobareu:


Almanach dels Noucentistes
El Noucentisme



Més informació:
Barcino, la ciutat romana
La Casa de la Ciutat
El Palau de la Generalitat
El Noucentisme

D. Plaça de Catalunya

Enfilem el carrer del Bisbe tot completant el nostre passeig pel Decumanus a l'antiga Porta Praetoria, punt d'accés a la colònia romana i final de recorregut dels aqüeductes que abastien d'aigua Barcino.
Davant nostre, a la plaça Nova, trobem la seu del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya construïda l'any 1962. L'edifici, projectat per Xavier Busquets, consta de vuit plantes dissenyades, cadascuna, per un arquitecte diferent. A la façana, damunt grans plaques de formigó, destaquen els esgrafiats obra de Pablo Picasso que composen un gran mural.
Seguim pel carrer del Arcs fins a trobar el Portal de l'Àngel, l'avinguda que ens menarà a la plaça de Catalunya, un espai on també es fa present el llegat de Josep Clarà. Pensada per Antoni Rovira i Trias com un nexe d’unió entre la Ciutat Vella i el Nou Eixample, la plaça de Catalunya fou una de les modificacions introduïdes per l'ajuntament al Pla Cerdà aprovat pel govern central el 1859.
La urbanització de la plaça, que rebrà el seu impuls definitiu amb l'Exposició de 1929, és obra de Francesc de Paula Nebot que, en bona mesura, respectà el projecte desenvolupat entre 1915 i 1923 per l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch.
La idea d'una nova exposició universal, promoguda pel mateix Puig i Cadafalch, començà a gestar-se el 1905 com una forma de dur a terme el pla d'enllaços de Barcelona dissenyat per Léon Jaussely. L'arquitecte francés, format a l'École des Beaux Arts de Tolosa quinze anys abans que hi arribés Josep Clarà, compartia amb Puig i Cadafalch la concepció de la ciutat com a centre de fenòmens econòmics. «Cal produir millor per a viure millor, i paral·lelament, viure millor per a produir més», sintetitzava Jaussely al pròleg d'un llibre de referència per a molts urbanistes de principis del segle XX: Town planning in practice del britànic Raymond Unwin.
El 1928, l'Ajuntament de Barcelona convocava, per ornamentar la plaça de Catalunya, un concurs restringit als grans noms de l'escultura catalana del moment. Es van triar setze estàtues de pedra, d'autors com Arnau, Casanovas, Clarà, Dunyach, Gargallo, Llimona, Navarro, Tarrach o Viladomat. Poc abans de l'exposició, però, es va decidir traslladar la meitat de les peces a d'altres indrets de la ciutat i col·locar les vuit restants formant un conjunt entre les fonts del nord de la plaça. De les dues obres de Clarà que havien estat seleccionades, una, La Fertilitat, es traslladaria als jardins de Miramar, i l'altra, Joventut, restaria a la plaça.
Joventut és una obra que, en paraules de Mercè Doñate, cap de la Col·lecció d'Art Modern del MNAC, «podria definir o resumir l'estil que va adoptar l'escultor català en la seva plenitud creativa». Una etapa, escriu Doñate, que Clarà dedicaria a assolir el seu objectiu prioritari: «La recerca, resultat d'un procés intel·lectual, d'una rigorosa simplificació formal que donava preferència absoluta als valors plàstics. Aquesta era, segons l'escultor, l'única manera de poder representar el seu ideal de bellesa absoluta».
A principis de 1928, l'Ajuntament, al marge del concurs esmentat, havia encarregat a l'artista olotí un exemplar de La Deesa per col·locar en un lloc destacat de la plaça. Situada actualment al mig d'un estany, l'escultura que podem veure és una còpia realitzada per Ricard Sala l'any 1982 quan l'Ajuntament decidí traslladar l'original al pati de la Casa de la Ciutat, l'indret on l'hem pogut contemplar fa una estona.
La Deesa, que des de la primera versió de l'any 1909 havia aconseguit nombrosos premis, estava cridada a esdevenir un dels símbols escultòrics de la ciutat de Barcelona. En paraules de Xavier Barral, catedràtic d'Història de l'Art, aquesta escultura és «un dels millors exemples d'equilibri, intrapès i volum de l'obra de Josep Clarà, que tradueix l'ideal clàssic amb una estètica pròpia del seu temps, una visió renaixamental dels models grecs adaptats al nou mediterranisme que s'havia imposat definitivament durant el segon decenni del segle XX a Catalunya».
La pressió exercida per les associacions moralistes de l'época, que van emprendre una campanya contra les estàtues nues que s'anaven posant a la plaça, va aconseguir la retirada de l'escultura. Finalment, poques hores abans de la inauguració de l'exposició, La Deesa es va tornar a col·locar al seu lloc.
L'any 1929, l'escultor olotí aconseguiria un altre fita important: l'obtenció de la Medalla d'Honor de l'Exposició Internacional de pintura, escultura, dibuix i gravat de Barcelona per la seva obra Repòs. Un guardó que suposava per Josep Clarà el reconeixement institucional que se li havia negat a l'exposició de 1911.

A les Biblioteques de Barcelona trobareu:



Estatuària pública de Barcelona



Més informació:
L'Exposició Universal de 1929
Puig i Cadafalch i l'urbanisme de Barcelona
El Pla Jaussely
Town planning in practice

E. Jardinets de Gràcia

Deixem enrere la plaça de Catalunya i pugem ara pel passeig de Gràcia. Inaugurat l'any 1827, la remodelació de l'antic Camí de Jesús va ser fruit de la col·laboració econòmica entre Gràcia i Barcelona i, fins a la fi de la independència de la vila l'any 1897, els dos municipis es van repartir els costos de manteniment.
Anem resseguint el passeig, i gaudint de les seves joies arquitectòniques modernistes, fins arribar a l'avinguda Diagonal, una cruïlla urbanitzada l'any 1908 i coneguda popularment com «El Cinc d'Oros». L'any 1931, tot recuperant un vell projecte, l'ajuntament republicà de Barcelona va decidir aixecar en aquest emplaçament un monument d'homenatge a Francesc Pi i Margall.
Tal i com expliquen Jaume Fabre i Josep Maria Huertas, «els dos arquitectes municipals, Adolf Florensa i Josep Vilaseca, van dissenyar un obelisc que estaria coronat per una al·legoria de la República i en la base del qual es posaria un medalló amb l'efígie de Pi i Margall». El concurs per a les escultures es va convocar el mes de setembre de 1932 i, poques setmanes després, el jurat proclamava guanyadores les propostes de Josep Viladomat i Joan Pie.
Josep Clarà, que havia retornat a Barcelona empès per la crisi finançera que el 1931 va sacsejar els Estats Units i Europa, fou un dels membres d'aquest jurat presidit pel regidor d'Esquerra Republicana de Catalunya, Antoni Vilalta. L'escultor olotí s'havia instal·lat a la ciutat comtal després de viure més de trenta anys a la capital francesa i li tocava adaptar-se a l'ambient artístic i cultural barceloní. L'any 1934 Clarà obtindria dos importants reconeixements: el premi Campeny de la Generalitat i la presidència del Reial Cercle Artístic.
Després de diversos ajornaments, el monument a Pi i Margall, situat a la Diagonal va ser inaugurat pel president Lluís Companys el mes d'abril de 1936. Damunt l'obelisc s'instal·là l'escultura de Viladomat i a la seva base el medalló de Pie. Ambdues peces, però, serien retirades tres anys més tard pel primer ajuntament franquista. El 1940, al peu de l'obelisc s'hi va posar l'escultura de Frederic Marès que havia quedat en segona posició al concurs de 1932 i el medalló es substituí per una placa amb la llegenda: «A los heroicos soldados de España que la liberaron de la tiranía rojo-separatista. La ciudad agradecida». Fins el 1945, al capdamunt de l'obelisc hi hagué una àliga imperial, fet que donaria a la plaça el nou sobrenom de «plaça del Lloro».
El 1981, després de l'intent de cop d'Estat, la plaça es va rebatejar amb el nom del monarca espanyol Joan Carles I i la placa dedicada a la victòria franquista es va canviar per l'escut reial. L'any 1990, l'ajuntament va reubicar les obres de Viladomat i Pie en el nou monument a Pi i Margall de la plaça de Llucmajor.
Creuem ara la Diagonal per acostar-nos als Jardinets de Gràcia. Aquest tram final del passeig era la porta d'entrada a la Vila de Gràcia i es va urbanitzar durant la dictadura de Primo de Rivera. Hi destacava una immensa font rodona situada al passeig central, la font de Minerva, que seria desmuntada l'any 1933. Avui en dia als Jardinets hi trobem els nus femenins que Ernest Maragall va esculpir en homenatge al seu pare, el poeta Joan Maragall, i una instal·lació dedicada a la memòria de Pompeu Fabra que inclou una còpia del relleu de Josep Clarà La lectura.
Esculpit el 1948, any de la mort del filòleg, La lectura, és, en paraules de Mercé Doñate, «una obra que preludia la darrera etapa de l'artista quan va evolucionar cap a unes formes plàstiques més acadèmiques. Tot i això, cal remarcar la sensibilitat i el domini tècnic que va demostrar Clarà duent a terme aquest relleu de talla molt plana i d'una factura molt acurada, tant pel que fa al modelat del rostre com als plecs de la túnica».

A les Biblioteques de Barcelona trobareu:



República, autogovern i guerra



Més informació:
Reial Cercle Artístic
Crisi del 29, Crisi del 31
Pompeu Fabra

F. Turó Park

Retornem cap a l'avinguda Diagonal que seguirem, direcció Tarragona, fins arribar a la plaça de Francesc Macià. Dissenyada per Nicolau Rubió i Tudurí l'any 1928, aquesta plaça va ser inaugurada el 1932 amb el nom de President Alcalá Zamora. El projecte de prolongació de la Diagonal fins al nou Palau Reial, que es va acabar de construir l'any 1924, suposava un augment important de l'amplada i un trencament de la simetria que l'avinguda mantenia fins aquell punt. La funció de la plaça era, doncs, connectar els dos trams de la manera més harmònica possible.
Tot seguit pujarem per l'avinguda de Pau Casals fins als jardins dedicats al poeta Eduard Marquina. En aquest indret hi va funcionar, des de 1912 fins al 1929, el parc d'atraccions Turó Park que ocupava una gran finca de la família Bertrand-Girona. El parc, en paraules del cirurgià Moisés Broggi, «quedava limitat cap amunt per la via del tren de Sarrià, ara Via Augusta; després el límit seguia cap a ponent per un tros del que ara és la ronda del General Mitre fins a la carretera de Sarrià, que marcava el límit del costat de ponent fins a la Diagonal; el carrer d'Amigó, per l'altre costat, tancava aquesta àrea considerable, que constituïa una gran extensió de jardins molt ben cuidats, plena de camins i d'arbres i de flors de moltes i diferents espècies; hi havia també unes muntanyes russes, una pista de patinatge i moltes altres atraccions». Quan el Turó Park va tancar, els propietaris van cedir la part central dels terrenys a l'ajuntament a canvi de poder urbanitzar la resta.
Entrem ara als jardins per la porta situada a la cruïlla dels carrers de Tenor Viñas i de Ferran Agulló i tombem a mà dreta. De seguida trobem el bust dedicat a Francesc Viñas que Josep Clarà va esculpir a principis dels anys trenta. Aquest monument fou inaugurat l'any 1963 amb motiu del centenari de la mort del famós cantant líric, i, com explica el crític Francesc Serés, la composició del bust «ens anticipa algunes fòrmules utilitzades sovint per Josep Clarà: una certa reminiscència èpica i també un deix romàntic que perviu en les expressions que l'escultor atribueix a l'expressió del rostre de Francesc Viñas».
Abans d'emprendre el tram final de la nostra ruta retornarem a la història del Palau Reial per parlar-vos d'una de les obres més controvertides de Josep Clarà. La construcció del nou palau, inaugurat el 1924, va partir d'una iniciativa de Prat de la Riba i Francesc Cambó i rebé el seu impuls definitiu amb la cessió dels terrenys realitzada per Eusebi Güell l'any 1919. L'any 1950, convertit el palau en residència barcelonina de Francisco Franco, l'ajuntament encarregà a Josep Clarà la construcció d'un grup escultòric en homenatge A los caídos.
El monument, projectat pels arquitectes Florensa i Vilaseca, s'havia d'instal·lar abans de la inauguració del Congrés Eucarístic de Barcelona. Tot i que hi treballà intensament, Clarà no va poder enllestir l'encàrrec a temps. A la seva agenda de l'any 1952 l'escultor escriuria: «Ayer lunes mi grupo mármol del monumento a los Caídos fue colocado en su sitio por orden del alcalde pues hoy llega el caudillo a Barcelona. Pasadas las fiestas la tendré que terminar». En una nota de 1953, Clarà continua: «Pasado el congreso, tuve que ir terminando allí mismo, en su propio emplazamiento, durante el invierno riguroso y sin otros medios que una escalera de albañil, que cada día depositaba en la consergería del Palacio Real que se encuentra frente a dicho monumento.»
El grup escultòric de Clarà fou objecte de diversos atemptats als anys setanta i, finalment, fou destrossat per un grup independentista l'any 2001. L'any 2005 l'ajuntament va enderrocar la columnata de Florensa i Vilaseca.

A les Biblioteques de Barcelona trobareu:


L'art de la victòria




Més informació:
Història de la Diagonal
El Turó Park
No-Do dedicat al Congrés Eucarístic de Barcelona

G. Biblioteca Clarà

Sortim del Turó Park per la porta situada a la confluència de Josep Bertrand i Francesc Pérez-Cabrero i pugem per aquest darrer carrer fins a la plaça de Sant Gregori Taumaturg més coneguda com la «plaça de l'Església Rodona». Aquí comença el carrer de Ganduxer que enfilarem fins a la cruïlla amb Doctor Carulla. Tombem a mà esquerra i ens dirigim al número 22 d'aquesta via on trobem la Biblioteca Clarà. L'equipament, que obrí les seves portes el febrer de l'any 2000, està ubicat a l'edifici racionalista obra de Duran i Reynals. Aquí va estar situat el taller de l'escultor des de 1948 fins al 1958, any del seu traspàs.
Els darrers anys de la seva vida, Clarà, al marge dels encàrrecs oficials o particulars que rebia, va treballar intensament fent rèpliques d'obres antigues destinades a la creació d'un museu dedicat a la seva obra. Amb aquest propòsit, i seguint els desitjos de l'escultor, la seva germana, Carme Clarà, va nomenar, el 1964, l'Ajuntament de Barcelona com a hereu universal del seu llegat.
L'any 1969 es va inaugurar el Museu Clarà que va funcionar durant més de vint anys a la casa-taller de l'escultor olotí. El 1995 el consistori barceloní va decidir tancar el museu, al·legant un baix nombre de visitants, i portar a Olot una part de les escultures. Com a resposta, el gener del 1996 es creava a Barcelona l'Associació d'Amics del Museu Clarà, presidida pel galerista Carles de Sicart Escoda, amb l'objectiu d'aturar el trasllat de les obres de Clarà.
La crisi provocada per la decisió municipal, que va incloure una demanda judicial on es va absoldre a l'ajuntament però es va donar la raó moral als demandants, va desembocar en l'enderroc de la casa de l'escultor i en la transformació del seu taller en una biblioteca pública.
El tancament del Museu Clarà va anar seguit per la dispersió de part de les obres de l'escultor. Com expliquen Jaume Fabre i Josep Maria Huertas, «unes van anar al Museu d'Olot, altres al Museu d'Art Modern de la Ciutadella i unes terceres es van exposar a l'aire lliure a Sarrià i Sant Gervasi. La campanya Barcelona, posa't guapa va trobar com a patrocinador d'una d'aquestes operacions la firma Volvo: així va ser com es va posar La Pomona, una obra de 1938, davant de la Casa de la Vila de Sarrià (l'actual seu del Districte), no sense que l'entitat Amics de Clarà, contrària al tancament del museu, s'hi manifestés amb pancartes».
Des de l'any 2000, la Biblioteca Clarà ofereix un fons bibliogràfic, el Fons especial Josep Clarà, composat per documents que tracten del noucentisme a Catalunya i, especialment, de la vida i l'obra de l'escultor olotí. La biblioteca també posa a disposició del públic els documents de la biblioteca particular de la família Clarà, el Fons Clarà. Aquest, de lliure consulta, està format per llibres, dossiers, revistes en diversos idiomes i altres documents.
Per acabar la nostra ruta, podem contemplar, als jardins de la biblioteca, les cinc escultures ubicades en aquest indret des de l'any 2000. Aquestes obres, en paraules de Mercé Doñate, cap de la Col·lecció d'Art Modern del MNAC, «van ser seleccionades entre el nombrós fons de Clarà, propietat de l'Ajuntament de Barcelona, amb l'objectiu de donar una àmplia panoràmica de la producció de l'artista. Es tracta de quatre figures femenines (Dona ajaguda, Joventut, Nu femení i Tors de dona) i d'una de masculina, un atleta (Discòbol), que permeten veure l'evolució que es va anar produint en el treball escultòric de Clarà i, alhora, resumeixen les característiques de la seva obra entre el 1928 i el 1953, és a dir, la seva etapa de maduresa».
Cal dir també, que, damunt la porta de la biblioteca, es conserven uns relleus que representen dues dones assegudes, posats per Clarà l'any 1947. El darrer element que hi ha instal·lat al jardí és un bloc de marbre on hi ha gravats uns versos que Josep Clarà va escriure poc abans de morir:

Tot s’abandona...
Així jo també deixo el meu somni,
la meva il·lusió amorosa
vers el bo i la bellesa.
El meu art inquiet i serè,
haurà estat sobre tot,
un cant fervorós, sincer i humil,
davant l’obra divina del creador.


A les Biblioteques de Barcelona trobareu:


Fons Clarà
Fons especial Josep Clarà



Més informació:
Museu Nacional d'Art de Catalunya
Institut de Cultura d'Olot
Clarà torna a Olot
El tancament del Museu Clarà